Més que una veritat clara i distinta, el famós cogito ergo sum, "penso, doncs existeixo", enunciat per Descartes, va resultar ser una profecia. El rumb de la modernitat que pensadors com ell estrenaven ens ha portat a identificar cada vegada més l'existència i allò que ens fa pròpiament humans amb l'activitat purament mental. Ens hem anat movent cap a una única modalitat de l'Ésser, precisament cap a aquella dedicada a delimitar-nos. Creiem que som la presó que ens conté i és justament al revés.
Ja ho va dir Jean-Paul Sartre, i no va ser l'únic: Descartes va cometre un error fonamental en el seu enunciat. La consciència que diu "jo penso" no pot ser la mateixa que la que diu "jo existeixo".
Hi ha una consciència que pensa i una consciència que s'adona o que sap que pensa. Si no fos així, viuríem pensant sense saber que pensem, completament alienats... De fet, sovint és així, i sembla que cada vegada més.
L'autoconsciència, el ser conscient d'un mateix, és un moviment reflexiu genuïnament humà que requereix sortir del flux del pensar i connectar amb la intuïció o "pensament superior", amb una altra modalitat situada "més amunt", perquè té més perspectiva. Potser podríem dir que afegeix una dimensió o visió. Ja ho va dir Einstein, pensador summament intuïtiu: la consciència que ha creat el problema no pot ser la mateixa que és capaç de resoldre'l. Operem en nivells.
En paraules del filòsof català contemporani Josep Maria Esquirol: "Viure és sentir-se vivint."
Hi ha una cosa més fonamental en l'aprehensió de l'existència, una cosa segurament més propera al sentir que al pensar. Aquest "alguna cosa" arriba de manera clara i distinta en la contemplació o en la meditació, ja des dels seus inicis. Aquest és un d'aquells llocs on la pràctica resulta molt més aclaridora que el desenvolupament conceptual. El primer que passa quan t'asseus a meditar és que sobrevé el flux del pensar i t'adones que penses. De vegades el flux t'atrapa, però amb la pràctica és cada vegada més fàcil situar-se a la vora, en aquest altre mode de l'ésser, lliure de la inèrcia dels pensaments, que obre un camp o una dimensió nova. S'obre la Consciència.
Quan la consciència es dirigeix cap endins, cap a si mateixa, es troba amb allò No-Manifestat.
Pensament és Manifestació i, de fet, algunes tradicions afirmen que l'Univers és Ment, que tot està fet de pensaments. El reconeixement del crear de la pròpia força creadora la "condensa" en una singularitat. És com un lloc infinitament gran i infinitament petit (intern) alhora, i se sent com una pau o una quietud de fons que tot ho envolta. Arribar-hi requereix pràctica i/o una mena de "gràcia". Però hi ha portals d'accés, segurament molts i diferents segons les tradicions i les particularitats de cada sentir; cinc d'ells, que Eckhart Tolle resumeix en el seu famós El Poder del Ahora, resultaran ser, segurament, els més assequibles per a la manera de ser moderna. Són aquests:
- Entrar en contacte amb el cos intern, és a dir, amb el camp energètic que envolta i penetra el cos. Aquesta pràctica és molt potent, perquè es tracta de sentir la vida mateixa vibrant i bategant, abandonant qualsevol imatge o projecció sobre el cos per sentir-se com a força o energia. D'aquesta manera, la consciència es mou cap a un flux expansiu i profund, i un s'adona que els límits que creiem que tenim són pures imatges afegides a aquesta experiència vital.
- Romandre intensament present. El present és l'única cosa que existeix i que et pot connectar amb el que realment ets. La ment dirigida constantment al passat o al futur ens manté en una il·lusió que ens desconnecta de la nostra veritat. Estar present treu poder a la ment en favor de la vida i la posa al seu lloc.
- Entrar en el silenci. Com deia Raimon Panikkar, un dels grans perills de la industrialització i de la modernitat és que no deixa lloc al silenci. Ni a dins ni a fora. Ara, amb l'anomenada "era de la informació", aquest problema és encara més evident. Tot sorgeix del Silenci, especialment tota Veritat. El Silenci envolta cada so, engendra la Paraula i, en si mateix, condueix a la profunditat infinita. Tornar al silenci, que sovint requereix la soledat, és d'una honestedat radical. En ell no hi ha engany possible; en ell la il·lusió es desgasta i mor.
- Ser conscient de l'Espai. La consciència d'espai és el correlat del silenci en el sentir. No hi ha objectes sense un lloc on els objectes es donen, i el mateix passa amb els pensaments i les sensacions. Consciència d'espai és consciència de matriu, de font, d'Ésser més enllà del que es veu. Entrant profundament en aquesta consciència, la interioritat i l'exterioritat es fonen.
- Rendir-se al que és. Tot i que tots els portals estan guardats per la mort i l'ego hi mor (encara que després pugui ressorgir), aquest és el que més clarament en requereix el sacrifici. Rendir-se al que és és l'acceptació radical del que un és i del que es dona, l'abandonament de tota resistència davant del món. La Pau que comporta aquesta rendició és un bé que de vegades s'adquireix després de grans batalles i molt de dolor, i d'altres per un llampec o una comprensió que tot ja és perfecte.
