Si alguna vegada callàvem
com callen els arbres, els núvols
i les pedres, es podrien escoltar
els arbres, els núvols i les pedres.
També en aquestes coses s'escolta una cançó.
I des del seu silenci ens conviden
a creure en la veu que sense verb parla.
Així,
mentre algú fabula estratègies que calmin
la seva incertesa,
un lluer canta al matí
i el cel li regala els colors del bosc.
Mentre algú disfressa amb pregàries la seva por,
un milà dibuixa el seu vol entre els núvols
i escampa llibertat.
I mentre algú cerca amb paraules
la resposta que salvi la seva alegria,
la primavera arriba, tan callada,
i expandeix els secrets de la joia.
El món ens entona la seva cançó.
Una cançó en blanc,
sense dictat ni acord, sense ciència ni consciència,
que del no-res ve i en tot es reflecteix.
N'hi ha prou de callar, deixar cantar el món
i sentir la seva veu fugaç per entendre'l.
MOLINA, C., Las ramas del azar.
