Com més lluny situem l'objecte que ens ocupa, sigui la il·luminació o qualsevol altre, més en podrem parlar, filosofar-hi al voltant, venerar-lo, engrandir-lo, fer com si en coneguéssim i en sabéssim alguna cosa. Això és, precisament, el que millor fa l'ego: pretén i crea separació, engrandeix i empetiteix; dualitza.
Per sobre de tot, a l'ego li interessa crear separació en l'Ésser, cosa que és veritablement impossible i només una il·lusió en què creiem per mantenir una idea d'identitat sota les urpes de la por. La por de l'ego a desaparèixer, a ser desemmascarat. I és que només és això, una màscara, una forma manllevada.
En realitat, la il·luminació no pot ser un objecte o un concepte, no pot estar lluny ni a prop, ja que és l'estat natural de l'Ésser, el nostre estat natural, on subjecte i objecte es fonen. És la realitat que sosté i dona origen a tot. És el SENTIR la connexió i la Unitat de l'Univers, manifestat i no manifestat.
Aquest estat es revela únicament ara, en la presència on el nus de l'ego, que entrellaça una idea de passat i de futur, es desfà per complet.
En permetre't sentir plenament, l'Ànima recupera el seu estat natural de consciència i plenitud.
Torna a casa.
El camí cap a la il·luminació és un camí de desfer, desmuntar i desaprendre; un anar-se traient capes i capes de disfresses, il·lusions, identificacions... Fins a albirar l'essència i fer-ne el lloc on residir.
Eckhart Tolle, en el seu famós llibre El poder del Ahora, enumera diferents portals d'accés a l'Ésser: el Silenci, l'Espai, la Rendició i, és clar, l'Ara, el lliurament complet al moment present (i encara n'hi ha més). Tots formen part del Camí del Ioga o camí a la Unitat.
Ah, i l'Amor? L'Amor no és un portal. L'Amor brolla, flueix i impregna tota la realitat tan bon punt s'obre un d'aquests portals. Som-hi? :)
