Amor i escombraries

Per què ha de viure l'home?

No recordo cap altra novel·la en què anessin apareixent tantes i tantes preguntes, llançades després de reflexions del personatge, que impactin i siguin veritables sacsejades per al lector. Són preguntes adreçades a aquest espai tan petit i, alhora, tan insondable que fa de frontera entre l'abisme del buit i l'encadenament de rutines i de llenguatge yerkish. Un espai on habita la nostra opció de llibertat, moltes vegades endormiscada, qüestionada o aterrida.

Destruir resulta més fàcil que crear, i per això tanta gent decideix demostrar públicament el que rebutja. Però què ens dirien si els preguntéssim per què lluiten?

És una lectura de calma, d'aquelles en què les aturades són obligades, notant com la pregunta desfila el nostre propi discurs, confrontant el nostre reflex, obrint-nos a l'alteritat i al qüestionament, sentint l'esgarrapada, el paladeig i el silenci.

Sacsejat en moltes d'elles, també el personatge (i l'autor) va mostrant la seva manera, parcial, humana, limitada i temporal, d'afrontar-les i donar-hi resposta. És una construcció làbil i complexa, on l'amor, el context històric i, especialment, la relació amb la literatura i la influència kafkiana tenen una repercussió especial.

La resposta és silenciosa, amb la sensibilitat d'haver viscut el desastrós respondre ideològic del segle XX (l'holocaust, el socialisme i el capitalisme), amb l'elecció de la literatura com l'espai de resurrecció dels morts i d'esperança, en una visió que madura al llarg del llibre.

A través d'aquest espai, tan precari, en què sorgeix el preguntar i en què un embasta el seu propi llenguatge, la seva preuada manera de veure el món (tan personal, tan fracturada pel dictat vital), tensen, com a vectors que delimiten el territori, els jocs entre la incertesa i la raó, el cel i l'apocalipsi, el pare i la dona, l'amor i les escombraries. Soterrada, hi creix una profunda crítica al nostre present, centrada en el llenguatge yerkish, però amb repercussions globals, semblant a la xerrameca heideggeriana i a la seva concepció d'existència impròpia (la falsa curiositat, la xerrameca i l'equívoc), i les escombraries.

De totes les escombraries que ens arrosseguen i ens amenacen amb la inhalació de la seva putrefacció, les més perilloses són les piles de pensaments caducs.

El joc entre polaritats, la dona i l'amant, el desig i el patiment, el cel i l'apocalipsi, l'amor i les escombraries, bascula sobre l'eix del buit i la incertesa i és fuetejat, en el vaivé del llibre, per l'angoixa i la por (l'Angst i la Furcht heideggerianes).

Jo també em comportava a la vida com un neci per tal d'atenuar el meu patiment; no era capaç d'estimar de manera autèntica, ni d'abandonar ningú; ni de quedar-me només amb la meva feina. Així que potser havia fet malbé allò que tota la vida havia anhelat, i a sobre havia enganyat qui havia desitjat estimar.

A través d'aquesta oscil·lació s'obre el camí per a la resolució de les polaritats, que no consisteix en una mirada cap enfora, sinó que dona importància al present i al terreny kafkià, i que modifica la concepció inicial de l'escriure (fent madurar la mirada de l'autor).

Entre el cel (l'esperança, el futur, el desig…) i l'apocalipsi (els substituts, la por, les escombraries…) potser ens queda l'únic que tenim, el present.

El paradís no es pot representar, ja que el paradís és l'estat de qui troba.

El paradís és, sobretot, un estat en què l'ànima se sent pura.

També, finalment, la literatura pren un biaix més compromès amb allò real, el phatos, la soledat, el buit i la bellesa. La vida.

En altres temps, el que més em fascinava de la literatura era que en ella la fantasia no tenia límits (…). Més tard vaig comprendre que no hi havia res més misteriós ni més fantàstic que la vida mateixa. Qui pretenia estar-hi per sobre, tard o d'hora es revelava com un fals bussejador que, per por del que li podia passar a les profunditats, només baixava fins a un soterrani degudament construït.

Kafka no reproduïa sinó la realitat de la seva pròpia vida. (…) Se sentia culpable de no ser capaç d'estimar, almenys de la manera que ell hauria volgut. No va ser capaç d'enfrontar-se ni al seu pare ni a les dones. (…) Es va enfonsar, però almenys va aconseguir, ni que fos per un moment, aixecar-se de les seves cendres per descriure la seva caiguda segon a segon, moviment a moviment. (…)

Qui aspiri a convertir-se en escriptor, almenys durant uns segons de la seva existència, ordirà en va històries fantàstiques si no ha experimentat aquesta caiguda en què un no sap on s'aturarà, o si s'aturarà, si el desig d'una trobada no desperta en ell la força necessària per alçar-se, purificat, de les seves cendres.